Latest Entries »

Lo que me apetece decir

Abre las puertas que permiten entrar. Sabes? El mundo está lleno de gente increïble, pero no siempre se cruzan. Quizá no lo hagan en el mejor momento o quizá no se vuelvan a cruzar. Quien sabe.

Escribia Paulo Coelho: “Somos responsabes de todo lo que pasa en este mundo. Con la fuerza del amor y de la voluntad, podemos cambiar nuestro destino y el destino de mucha gente” Y yo digo: Luchar contra lo que viene? Nunca.

Abrir siempre aporta algo: conocimiento, alegria, tristeza o bien esa sensación indescriptible.

Y es esa sensación indescriptible la que me hace abrir para que si quieres entres y puedas descubrir que es lo que hay dentro de mi. Y quiero que entres a descubrir. No hay nada mejor que descubrir, nunca sabes lo que habrá.

Y sabes… es suficiente si me abres.

 

 

 

Lorena

Ja no he de somiar amb els teus ulls, ni les teves mans, tampoc amb el teu somriure. Els teus ulls, les teves mans, el teu somriure són millor que qualsevol somni.

Has posat nom a allò que imaginava, has posat la llum que no tenia, has posat futur allà on només hi havia records d’històries del passat.

Amb les teves mans m’has fet sentir…

Si tu vols…

“Si el amor debe ser inolvidable, las casualidades deben volar hacia él desde el primer momento, como los pájaros hacia los hombros de San Francisco de Asís.”

(Milan Kundera, La insoportable levedad del ser)

Poc a poc et vaig descobrint, al mateix ritme que vaig redescobrint emocions i sensacions oblidades feia temps.

Sovint he escrit pensant en tu, imaginant aquests moments, pero no tenies nom, no sabia com erets.  Ara tens nom i et puc tocar.

Vull escriure una bonica història, on tu i jo siguem protagonistes. Vull deixar de somiar.

Juguem a imaginar…

Donde nos llevó la imaginación
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos
(El sitio de mi recreo, Antonio Vega
)

I allà estava aquell home gran assegut davant del mar sobre una roca amb una vella pipa fumejant a la boca, amb la mirada fixa en l’horitzó. I jo, jugava a imaginar els seus pensaments.

L’home estaria recordant la seva infantesa, jugant en aquell mateix indret. Una infantesa marcada per la crueltat dels anys de la Guerra Cívil i la postguerra. El seu pare, republicà, havia anat a lluitar, però mai va tornar. Anys més tard va saber que havia estat afusellat pocs dies després d’haver marxat.

A l’endemà, vaig tornar per mirar l’horitzó des del mateix lloc. Vaig fixar la mirada en l’horitzó, i vaig deixar còrrer la meva imaginació un altre cop. Aquest cop per imaginar el meu futur.

Miro la nit,
miro el mar.
Les hores petites se’n van.

Alça la copa i brindem, amor,
pels dies que vindran.
(Vivim la nit, Ivette Nadal)

Inacabat

Després de mesos, he aconseguit tornar a escriure alguna coseta.
I de títol… inacabat,  ja que això és només el principi.

Abraçats sobre l’arena
Recupero sensacions que creia haver oblidat.
El temps sembla aturar-se al teu costat
però no és veritat.El cel es va apagant
i sense adonar-nos s’ha fet fosc,
estem sols davant del mar,
i només ens miren la lluna i els estels.

I en aquest precís instant, quan tot és fosc
escric que estic boig per tu en la terra humida
però estás a prop, puc agafar-te les mans,
i puc dir-te a cau d’orella que t’estimo.

“Pero no hem de mirar enrera per poder sentir-nos bé, pero no hem de mirar enrera per saber tot el que hem fet”
Poemes i promeses, Sau

Començo a escriure per matar un avorriment que ja fa hores que dura.
Aquestes hores d’avorriment total passen lentament, més lent que de costum. I pel meu cap hi passen pensaments que només passen en aquestes llargues estones d’avorriment, i que darrerament ja són bastant freqüents.

De fet m’estic adonant que és tant l’avorriment que no aconsegueixo trobar un tema del què escriure, i què potser val més deixar-ho aqui, o també parlar del primer que passa pel meu cap.

rellotge-flonjo-en-el-moment-de-la-seva-primera-explosio_salvador-dali-300x243

I bé, parlar del primer que passa pel meu cap es complicat ara mateix, que en tres segons em venen un munt de coses al cap. Començo pensant en tu, en on pots estar i en si estàs bé, i també d’aquells dies en què deiem que voliem estar l’un a prop de l’altre tot i estar a l’altre punta de món. I de cop m’oblido d’això, i començo a pensar en altres totalment diferents i que no val la pena escriure perquè em sembla impossible poder escriure aquests pensaments, que com vaig escriure un dia: són com onades que xoquen a les roques, com les onades que van i vénen.

Ah! I també penso en tú, sense saber qui ets, però jugo a imaginar-te… simplement perque et trobo a faltar.

“Com et puc estimar si de mi estàs tant lluny, servil i acabat, boig per tu”
Boig per tu, Sau

El vell tren blau

Xisclen els trens,
quin és l’odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d’amor
Som nosaltres a l’andana tot veient com passen?
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons…
(Lluís Llach, Els trens de Kosovo)

tren-blau

 

Contemplo aquell vell tren blau, blau com la mar. A l’horitzó una vella via que s’acaba allà al bell mig de l’horitzó. Una via que no porta més enllà dels meus propis somnis.

 I és un tren coneixedor d’un passat que jo no he vist. I és un tren coneixedor d’aquells anhels d’aquells qui desitjaven un futur que avui no és present. I és un tren que sap que aquells anhels han quedat a mig camí. I és un tren que ha vist, impotent, el pas dels anys. I és un tren que s’ha fet vell igual que els qui somiaven. I és un tren, que si el deixen, seguirá envellint al nostre ritme, i seguirá veient com els somnis i els anhels d’un futur millors serán això: somnis i anhels d’un futur millor.

 

(..)però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por.

(Pau Alabajos, Despertar.)

Assegut al tren

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix, Lluís Llach (1982)

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

Després de dos mesos i uns pocs dies sense escriure he decidit tornar a fer-ho, ja que fins ara no havia tingut motius per fer-ho.

L’últim cop parlava que estava a punt d’agafar un tren que no esperava, just quan havia decidit agafar-ne un que havia de canviar el meu estil de vida, que havia de canviar la meva rutina.

Doncs bé, després d’estar dos mesos preparant-me per poder agafar-lo en les millors condicions possibles, demà farà una setmana que el vaig agafar.
Fa 6 dies que viatjo en aquest tren que va sortir dilluns 29 a les 20.00 h desde la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Abrera, just després de pronunciar: “SI, prometo per imperatiu legal”.  Aquelles paraules van significar també un canvi de vida, un compromís amb el meu poble i amb el partit al qual represento.

 

Un tren inesperat i un repte interessant, una experiència per aprendre. Confio en no haver-me equivocat. I si m’equivo no m’importará perquè ja no hi haurà marxa enrera. Aquest tren és un somni fet realitat.

En definitiva, hi ha trens que passen un cop i triguen a tornar a passar. Així doncs, és millor pujar-hi quan passa prop de tu, perquè demà per molt que corris per agafar-lo no hi arribarás o potser estarà ple i no podrás pujar. I penso que és millor, com a mínim agafar-lo. Sempre queden llocs al tren per poder tornar.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

No vull conservar res, Miquel Marti i Pol

Un nou tren

I no deixem de preguntar-nos,
una i altra vegada,
fins que un grapat de sorra
ens calla la boca…
Però és això una resposta?

  Heinrich Heine, <<LÁZARO>>

 

 

 

Sempre dic que les oportunitats no es poden desaprofitar, i es que sovint hi ha trens que trigarán a passar (penso que sempre tindrem com a mínim una segona oportunitat).

Portava un mes esperant un tren, que finalment he deixat escapar. No m’he quedat a l’estació. Simplement a última hora, la megafonia de l’estació va anunciar un altre tren, amb diferent destinació. Un canvi d’última hora, potser precipitat, però la nova destinació mereix la pena.

 D’ençà que vaig agafar aquell tren, una nit freda i de pluja, no deixo de fer-me preguntes -com sempre-. Estic envoltat de dubtes, i alhora d’il.lusió.

I començo aquest viatge sense equipatge i mig nu. Simplement un llibre en blanc i la roba, que cosida per mi, porto des de fa relativament poc temps.

 
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

   Lluís Llach. Ítaca (1975)

Zahir

<<-Realment, els seus ulls són diferents.La por de la mort existeix, és clar, però per damunt de la por de la mort hi ha la idea del sacrifici. Les seves vides tenen un sentit, perquè estan disposats a oferir-les per una causa.
-Que parles dels soldats?
-Sí, parlo dels soldats. I parlo d’una cosa que és massa terrible per acceptar-la, però que no puc fer veure que no veig. La guerra és un ritu. Un ritu de sang, i un ritu d’amor.
(…) -I això, ho has après perquè has anat al front?
-No ho sé. Però he vist que a la guerra, per paradoxal que sigui, les persones són felices. Per a elles, el món té un sentit. Tal com t’he dit abans, el poder total o el sacrifici per una causa dóna un significat a la seva vida. Són capaces d’estimar sense límits perquè no tenen res a perdre.
(…) -És a dir que, segons tu, l’ésser humà només troba un sentit a la vida quan està en guerra.
-És que sempre estem en guerra! Sempre estem en lluita contra la mort i sabem que al final la mort guanyarà. En els conflictes armats, això és més visible, però en la vida quotidiana passa el mateix. No ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. >>
  (El Zahir, Paulo Cohelo)

I és cert, no ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. La infelicitat hauria de ser simplement un petit instant d’anhel de la felicitat. Uns quants segons per situar-nos, per reflexionar i retrobar el significat de la nostra existència.
Malauradament, sovint ens costa situar-nos, i no n’hi ha prou amb reflexionar per retrobar el sentit de la nostra vida. I la infelicitat es converteix en un estat permanent del qual costa sortir. Potser n’hi hauria prou amb una simple paraula per trobar el camí, el significat de la nostra vida. O potser el nostre destí sigui allò que sempre somniem, allò que portem tant de temps imaginant.
Potser m’equivoqui… potser m’equivoqui esperant que algun dia aparegui algú i i l’estat d’infelicitat marxi tal i com va arribar fa ja tant de temps, que ni m’enrecordo.