Has posat nom a allò que imaginava, has posat la llum que no tenia, has posat futur allà on només hi havia records d’històries del passat.

Amb les teves mans m’has fet sentir…

(Milan Kundera, La insoportable levedad del ser)

Poc a poc et vaig descobrint, al mateix ritme que vaig redescobrint emocions i sensacions oblidades feia temps.

Sovint he escrit pensant en tu, imaginant aquests moments, pero no tenies nom, no sabia com erets.  Ara tens nom i et puc tocar.

Vull escriure una bonica història, on tu i jo siguem protagonistes. Vull deixar de somiar.

I allà estava aquell home gran assegut davant del mar sobre una roca amb una vella pipa fumejant a la boca, amb la mirada fixa en l’horitzó. I jo, jugava a imaginar els seus pensaments.

L’home estaria recordant la seva infantesa, jugant en aquell mateix indret. Una infantesa marcada per la crueltat dels anys de la Guerra Cívil i la postguerra. El seu pare, republicà, havia anat a lluitar, però mai va tornar. Anys més tard va saber que havia estat afusellat pocs dies després d’haver marxat.

A l’endemà, vaig tornar per mirar l’horitzó des del mateix lloc. Vaig fixar la mirada en l’horitzó, i vaig deixar còrrer la meva imaginació un altre cop. Aquest cop per imaginar el meu futur.

Miro la nit,
miro el mar.
Les hores petites se’n van.

Alça la copa i brindem, amor,
pels dies que vindran.
(Vivim la nit, Ivette Nadal)

Després de mesos, he aconseguit tornar a escriure alguna coseta.
I de títol… inacabat,  ja que això és només el principi.

Abraçats sobre l’arena
Recupero sensacions que creia haver oblidat.
El temps sembla aturar-se al teu costat
però no és veritat.El cel es va apagant
i sense adonar-nos s’ha fet fosc,
estem sols davant del mar,
i només ens miren la lluna i els estels.

I en aquest precís instant, quan tot és fosc
escric que estic boig per tu en la terra humida
però estás a prop, puc agafar-te les mans,
i puc dir-te a cau d’orella que t’estimo.

]]> http://simplesparaules.wordpress.com/2009/07/20/inacabat/feed/ 0 simplesparaules http://simplesparaules.wordpress.com/2009/02/26/69/ http://simplesparaules.wordpress.com/2009/02/26/69/#comments Thu, 26 Feb 2009 19:41:07 +0000 simplesparaules http://simplesparaules.wordpress.com/?p=69 ]]> “Pero no hem de mirar enrera per poder sentir-nos bé, pero no hem de mirar enrera per saber tot el que hem fet”
Poemes i promeses, Sau

Començo a escriure per matar un avorriment que ja fa hores que dura.
Aquestes hores d’avorriment total passen lentament, més lent que de costum. I pel meu cap hi passen pensaments que només passen en aquestes llargues estones d’avorriment, i que darrerament ja són bastant freqüents.

De fet m’estic adonant que és tant l’avorriment que no aconsegueixo trobar un tema del què escriure, i què potser val més deixar-ho aqui, o també parlar del primer que passa pel meu cap.

I bé, parlar del primer que passa pel meu cap es complicat ara mateix, que en tres segons em venen un munt de coses al cap. Començo pensant en tu, en on pots estar i en si estàs bé, i també d’aquells dies en què deiem que voliem estar l’un a prop de l’altre tot i estar a l’altre punta de món. I de cop m’oblido d’això, i començo a pensar en altres totalment diferents i que no val la pena escriure perquè em sembla impossible poder escriure aquests pensaments, que com vaig escriure un dia: són com onades que xoquen a les roques, com les onades que van i vénen.

Ah! I també penso en tú, sense saber qui ets, però jugo a imaginar-te… simplement perque et trobo a faltar.

“Com et puc estimar si de mi estàs tant lluny, servil i acabat, boig per tu”
Boig per tu, Sau

Contemplo aquell vell tren blau, blau com la mar. A l’horitzó una vella via que s’acaba allà al bell mig de l’horitzó. Una via que no porta més enllà dels meus propis somnis.

 I és un tren coneixedor d’un passat que jo no he vist. I és un tren coneixedor d’aquells anhels d’aquells qui desitjaven un futur que avui no és present. I és un tren que sap que aquells anhels han quedat a mig camí. I és un tren que ha vist, impotent, el pas dels anys. I és un tren que s’ha fet vell igual que els qui somiaven. I és un tren, que si el deixen, seguirá envellint al nostre ritme, i seguirá veient com els somnis i els anhels d’un futur millors serán això: somnis i anhels d’un futur millor.

(..)però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por.

(Pau Alabajos, Despertar.)

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

Després de dos mesos i uns pocs dies sense escriure he decidit tornar a fer-ho, ja que fins ara no havia tingut motius per fer-ho.

L’últim cop parlava que estava a punt d’agafar un tren que no esperava, just quan havia decidit agafar-ne un que havia de canviar el meu estil de vida, que havia de canviar la meva rutina.

Doncs bé, després d’estar dos mesos preparant-me per poder agafar-lo en les millors condicions possibles, demà farà una setmana que el vaig agafar.
Fa 6 dies que viatjo en aquest tren que va sortir dilluns 29 a les 20.00 h desde la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Abrera, just després de pronunciar: “SI, prometo per imperatiu legal”.  Aquelles paraules van significar també un canvi de vida, un compromís amb el meu poble i amb el partit al qual represento.

Un tren inesperat i un repte interessant, una experiència per aprendre. Confio en no haver-me equivocat. I si m’equivo no m’importará perquè ja no hi haurà marxa enrera. Aquest tren és un somni fet realitat.

En definitiva, hi ha trens que passen un cop i triguen a tornar a passar. Així doncs, és millor pujar-hi quan passa prop de tu, perquè demà per molt que corris per agafar-lo no hi arribarás o potser estarà ple i no podrás pujar. I penso que és millor, com a mínim agafar-lo. Sempre queden llocs al tren per poder tornar.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.
No vull conservar res, Miquel Marti i Pol

Sempre dic que les oportunitats no es poden desaprofitar, i es que sovint hi ha trens que trigarán a passar (penso que sempre tindrem com a mínim una segona oportunitat).

Portava un mes esperant un tren, que finalment he deixat escapar. No m’he quedat a l’estació. Simplement a última hora, la megafonia de l’estació va anunciar un altre tren, amb diferent destinació. Un canvi d’última hora, potser precipitat, però la nova destinació mereix la pena.

 D’ençà que vaig agafar aquell tren, una nit freda i de pluja, no deixo de fer-me preguntes -com sempre-. Estic envoltat de dubtes, i alhora d’il.lusió.

I començo aquest viatge sense equipatge i mig nu. Simplement un llibre en blanc i la roba, que cosida per mi, porto des de fa relativament poc temps.

 
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.
   Lluís Llach. Ítaca (1975)

I és cert, no ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. La infelicitat hauria de ser simplement un petit instant d’anhel de la felicitat. Uns quants segons per situar-nos, per reflexionar i retrobar el significat de la nostra existència.
Malauradament, sovint ens costa situar-nos, i no n’hi ha prou amb reflexionar per retrobar el sentit de la nostra vida. I la infelicitat es converteix en un estat permanent del qual costa sortir. Potser n’hi hauria prou amb una simple paraula per trobar el camí, el significat de la nostra vida. O potser el nostre destí sigui allò que sempre somniem, allò que portem tant de temps imaginant.
Potser m’equivoqui… potser m’equivoqui esperant que algun dia aparegui algú i i l’estat d’infelicitat marxi tal i com va arribar fa ja tant de temps, que ni m’enrecordo.

Agafar l’indispensable i marxar per poder dir que torno sovint. De vegades pensar ens porta a arrepentir-nos del que hem pensat tant. Potser valorar pros i contres, no és el millor. Potser valorar només el que diu el cor sense escoltar el cap sigui sovint el millor. I es que a base de cops s’aprén. L’aventura és la manera de donar-se cops, per tant, la manera d’aprendre. I la vida no deixa de ser un petit espai de temps que serveix per aprendre. L’aventura és l’única forma de poder viure el dia dia sense pensar, simplement aprenent.

Jo que sóc amant del pensar, m’adono sovint que pensar és només una barrera cap a l’aventura. Potser són les nombroses hores que la rutina em fa passar al tren amunt i avall, potser són les estones sense fer res. Per això potser només marxar serviria per no tenir tantes hores per pensar al tren, potser només marxar serviria per fer que les estones avorrides es convertissin en estones de petites converses de convivència.

I potser només marxar seria la manera d’oblidar aquelles petites i no tan petites coses que em fan viure lligat a uns records, a uns somnis, que són simplement somnis impossibles.

Quan dic marxar vull dir marxar un temps, per anar tornant sovint, perquè aqui tinc coses que em lliguen, somnis i objectius per complir. Sé que el meu lloc és aquí, i per això vull viure, ara que puc noves experiències fora d’aqui, no gaire lluny, poder tornar sovint, però no ser-hi dia si, dia també.

I encara que he tingut la clau /mai no he sortit de la gabia /deu ser que no sóc presoner /i estic prou bé.
(Dins un núvol, Sopa de Cabra)