Ja no he de somiar amb els teus ulls, ni les teves mans, tampoc amb el teu somriure. Els teus ulls, les teves mans, el teu somriure són millor que qualsevol somni.
Has posat nom a allò que imaginava, has posat la llum que no tenia, has posat futur allà on només hi havia records d’històries del passat.
Amb les teves mans m’has fet sentir…
“Si el amor debe ser inolvidable, las casualidades deben volar hacia él desde el primer momento, como los pájaros hacia los hombros de San Francisco de Asís.”
(Milan Kundera, La insoportable levedad del ser)
Poc a poc et vaig descobrint, al mateix ritme que vaig redescobrint emocions i sensacions oblidades feia temps.
Sovint he escrit pensant en tu, imaginant aquests moments, pero no tenies nom, no sabia com erets. Ara tens nom i et puc tocar.
Vull escriure una bonica història, on tu i jo siguem protagonistes. Vull deixar de somiar.
