Xisclen els trens,
quin és l’odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d’amor
Som nosaltres a l’andana tot veient com passen?
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons…
(Lluís Llach, Els trens de Kosovo)
Contemplo aquell vell tren blau, blau com la mar. A l’horitzó una vella via que s’acaba allà al bell mig de l’horitzó. Una via que no porta més enllà dels meus propis somnis.
I és un tren coneixedor d’un passat que jo no he vist. I és un tren coneixedor d’aquells anhels d’aquells qui desitjaven un futur que avui no és present. I és un tren que sap que aquells anhels han quedat a mig camí. I és un tren que ha vist, impotent, el pas dels anys. I és un tren que s’ha fet vell igual que els qui somiaven. I és un tren, que si el deixen, seguirá envellint al nostre ritme, i seguirá veient com els somnis i els anhels d’un futur millors serán això: somnis i anhels d’un futur millor.
(..)però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por.
(Pau Alabajos, Despertar.)
