“Pero no hem de mirar enrera per poder sentir-nos bé, pero no hem de mirar enrera per saber tot el que hem fet”
Poemes i promeses, Sau
Començo a escriure per matar un avorriment que ja fa hores que dura.
Aquestes hores d’avorriment total passen lentament, més lent que de costum. I pel meu cap hi passen pensaments que només passen en aquestes llargues estones d’avorriment, i que darrerament ja són bastant freqüents.
De fet m’estic adonant que és tant l’avorriment que no aconsegueixo trobar un tema del què escriure, i què potser val més deixar-ho aqui, o també parlar del primer que passa pel meu cap.
I bé, parlar del primer que passa pel meu cap es complicat ara mateix, que en tres segons em venen un munt de coses al cap. Començo pensant en tu, en on pots estar i en si estàs bé, i també d’aquells dies en què deiem que voliem estar l’un a prop de l’altre tot i estar a l’altre punta de món. I de cop m’oblido d’això, i començo a pensar en altres totalment diferents i que no val la pena escriure perquè em sembla impossible poder escriure aquests pensaments, que com vaig escriure un dia: són com onades que xoquen a les roques, com les onades que van i vénen.
Ah! I també penso en tú, sense saber qui ets, però jugo a imaginar-te… simplement perque et trobo a faltar.
“Com et puc estimar si de mi estàs tant lluny, servil i acabat, boig per tu”
Boig per tu, Sau
