Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Ara mateix, Lluís Llach (1982)
Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!
Després de dos mesos i uns pocs dies sense escriure he decidit tornar a fer-ho, ja que fins ara no havia tingut motius per fer-ho.
L’últim cop parlava que estava a punt d’agafar un tren que no esperava, just quan havia decidit agafar-ne un que havia de canviar el meu estil de vida, que havia de canviar la meva rutina.
Doncs bé, després d’estar dos mesos preparant-me per poder agafar-lo en les millors condicions possibles, demà farà una setmana que el vaig agafar.
Fa 6 dies que viatjo en aquest tren que va sortir dilluns 29 a les 20.00 h desde la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Abrera, just després de pronunciar: “SI, prometo per imperatiu legal”. Aquelles paraules van significar també un canvi de vida, un compromís amb el meu poble i amb el partit al qual represento.
Un tren inesperat i un repte interessant, una experiència per aprendre. Confio en no haver-me equivocat. I si m’equivo no m’importará perquè ja no hi haurà marxa enrera. Aquest tren és un somni fet realitat.
En definitiva, hi ha trens que passen un cop i triguen a tornar a passar. Així doncs, és millor pujar-hi quan passa prop de tu, perquè demà per molt que corris per agafar-lo no hi arribarás o potser estarà ple i no podrás pujar. I penso que és millor, com a mínim agafar-lo. Sempre queden llocs al tren per poder tornar.
No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.
No vull conservar res, Miquel Marti i Pol
