<<-Realment, els seus ulls són diferents.La por de la mort existeix, és clar, però per damunt de la por de la mort hi ha la idea del sacrifici. Les seves vides tenen un sentit, perquè estan disposats a oferir-les per una causa.
-Que parles dels soldats?
-Sí, parlo dels soldats. I parlo d’una cosa que és massa terrible per acceptar-la, però que no puc fer veure que no veig. La guerra és un ritu. Un ritu de sang, i un ritu d’amor.
(…) -I això, ho has après perquè has anat al front?
-No ho sé. Però he vist que a la guerra, per paradoxal que sigui, les persones són felices. Per a elles, el món té un sentit. Tal com t’he dit abans, el poder total o el sacrifici per una causa dóna un significat a la seva vida. Són capaces d’estimar sense límits perquè no tenen res a perdre.
(…) -És a dir que, segons tu, l’ésser humà només troba un sentit a la vida quan està en guerra.
-És que sempre estem en guerra! Sempre estem en lluita contra la mort i sabem que al final la mort guanyarà. En els conflictes armats, això és més visible, però en la vida quotidiana passa el mateix. No ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. >> (El Zahir, Paulo Cohelo)
I és cert, no ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. La infelicitat hauria de ser simplement un petit instant d’anhel de la felicitat. Uns quants segons per situar-nos, per reflexionar i retrobar el significat de la nostra existència.
Malauradament, sovint ens costa situar-nos, i no n’hi ha prou amb reflexionar per retrobar el sentit de la nostra vida. I la infelicitat es converteix en un estat permanent del qual costa sortir. Potser n’hi hauria prou amb una simple paraula per trobar el camí, el significat de la nostra vida. O potser el nostre destí sigui allò que sempre somniem, allò que portem tant de temps imaginant.
Potser m’equivoqui… potser m’equivoqui esperant que algun dia aparegui algú i i l’estat d’infelicitat marxi tal i com va arribar fa ja tant de temps, que ni m’enrecordo.
