Simples paraules

Després de mesos, he aconseguit tornar a escriure alguna coseta.
I de títol… inacabat,  ja que això és només el principi.

Abraçats sobre l’arena
Recupero sensacions que creia haver oblidat.
El temps sembla aturar-se al teu costat
però no és veritat.El cel es va apagant
i sense adonar-nos s’ha fet fosc,
estem sols davant del mar,
i només ens miren la lluna i els estels.

I en aquest precís instant, quan tot és fosc
escric que estic boig per tu en la terra humida
però estás a prop, puc agafar-te les mans,
i puc dir-te a cau d’orella que t’estimo.

“Pero no hem de mirar enrera per poder sentir-nos bé, pero no hem de mirar enrera per saber tot el que hem fet”
Poemes i promeses, Sau

Començo a escriure per matar un avorriment que ja fa hores que dura.
Aquestes hores d’avorriment total passen lentament, més lent que de costum. I pel meu cap hi passen pensaments que només passen en aquestes llargues estones d’avorriment, i que darrerament ja són bastant freqüents.

De fet m’estic adonant que és tant l’avorriment que no aconsegueixo trobar un tema del què escriure, i què potser val més deixar-ho aqui, o també parlar del primer que passa pel meu cap.

I bé, parlar del primer que passa pel meu cap es complicat ara mateix, que en tres segons em venen un munt de coses al cap. Començo pensant en tu, en on pots estar i en si estàs bé, i també d’aquells dies en què deiem que voliem estar l’un a prop de l’altre tot i estar a l’altre punta de món. I de cop m’oblido d’això, i començo a pensar en altres totalment diferents i que no val la pena escriure perquè em sembla impossible poder escriure aquests pensaments, que com vaig escriure un dia: són com onades que xoquen a les roques, com les onades que van i vénen.

Ah! I també penso en tú, sense saber qui ets, però jugo a imaginar-te… simplement perque et trobo a faltar.

“Com et puc estimar si de mi estàs tant lluny, servil i acabat, boig per tu”
Boig per tu, Sau

Xisclen els trens,
quin és l’odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d’amor
Som nosaltres a l’andana tot veient com passen?
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons…
(Lluís Llach, Els trens de Kosovo)

Contemplo aquell vell tren blau, blau com la mar. A l’horitzó una vella via que s’acaba allà al bell mig de l’horitzó. Una via que no porta més enllà dels meus propis somnis.

 I és un tren coneixedor d’un passat que jo no he vist. I és un tren coneixedor d’aquells anhels d’aquells qui desitjaven un futur que avui no és present. I és un tren que sap que aquells anhels han quedat a mig camí. I és un tren que ha vist, impotent, el pas dels anys. I és un tren que s’ha fet vell igual que els qui somiaven. I és un tren, que si el deixen, seguirá envellint al nostre ritme, i seguirá veient com els somnis i els anhels d’un futur millors serán això: somnis i anhels d’un futur millor.

(..)però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por.

(Pau Alabajos, Despertar.)

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Ara mateix, Lluís Llach (1982)

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

Després de dos mesos i uns pocs dies sense escriure he decidit tornar a fer-ho, ja que fins ara no havia tingut motius per fer-ho.

L’últim cop parlava que estava a punt d’agafar un tren que no esperava, just quan havia decidit agafar-ne un que havia de canviar el meu estil de vida, que havia de canviar la meva rutina.

Doncs bé, després d’estar dos mesos preparant-me per poder agafar-lo en les millors condicions possibles, demà farà una setmana que el vaig agafar.
Fa 6 dies que viatjo en aquest tren que va sortir dilluns 29 a les 20.00 h desde la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Abrera, just després de pronunciar: “SI, prometo per imperatiu legal”.  Aquelles paraules van significar també un canvi de vida, un compromís amb el meu poble i amb el partit al qual represento.

Un tren inesperat i un repte interessant, una experiència per aprendre. Confio en no haver-me equivocat. I si m’equivo no m’importará perquè ja no hi haurà marxa enrera. Aquest tren és un somni fet realitat.

En definitiva, hi ha trens que passen un cop i triguen a tornar a passar. Així doncs, és millor pujar-hi quan passa prop de tu, perquè demà per molt que corris per agafar-lo no hi arribarás o potser estarà ple i no podrás pujar. I penso que és millor, com a mínim agafar-lo. Sempre queden llocs al tren per poder tornar.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.
No vull conservar res, Miquel Marti i Pol

I no deixem de preguntar-nos,
una i altra vegada,
fins que un grapat de sorra
ens calla la boca…
Però és això una resposta?
  Heinrich Heine, <<LÁZARO>>

Sempre dic que les oportunitats no es poden desaprofitar, i es que sovint hi ha trens que trigarán a passar (penso que sempre tindrem com a mínim una segona oportunitat).

Portava un mes esperant un tren, que finalment he deixat escapar. No m’he quedat a l’estació. Simplement a última hora, la megafonia de l’estació va anunciar un altre tren, amb diferent destinació. Un canvi d’última hora, potser precipitat, però la nova destinació mereix la pena.

 D’ençà que vaig agafar aquell tren, una nit freda i de pluja, no deixo de fer-me preguntes -com sempre-. Estic envoltat de dubtes, i alhora d’il.lusió.

I començo aquest viatge sense equipatge i mig nu. Simplement un llibre en blanc i la roba, que cosida per mi, porto des de fa relativament poc temps.

 
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.
   Lluís Llach. Ítaca (1975)

<<-Realment, els seus ulls són diferents.La por de la mort existeix, és clar, però per damunt de la por de la mort hi ha la idea del sacrifici. Les seves vides tenen un sentit, perquè estan disposats a oferir-les per una causa.
-Que parles dels soldats?
-Sí, parlo dels soldats. I parlo d’una cosa que és massa terrible per acceptar-la, però que no puc fer veure que no veig. La guerra és un ritu. Un ritu de sang, i un ritu d’amor.
(…) -I això, ho has après perquè has anat al front?
-No ho sé. Però he vist que a la guerra, per paradoxal que sigui, les persones són felices. Per a elles, el món té un sentit. Tal com t’he dit abans, el poder total o el sacrifici per una causa dóna un significat a la seva vida. Són capaces d’estimar sense límits perquè no tenen res a perdre.
(…) -És a dir que, segons tu, l’ésser humà només troba un sentit a la vida quan està en guerra.
-És que sempre estem en guerra! Sempre estem en lluita contra la mort i sabem que al final la mort guanyarà. En els conflictes armats, això és més visible, però en la vida quotidiana passa el mateix. No ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. >>  (El Zahir, Paulo Cohelo)

I és cert, no ens podem permetre el luxe de ser infeliços sempre. La infelicitat hauria de ser simplement un petit instant d’anhel de la felicitat. Uns quants segons per situar-nos, per reflexionar i retrobar el significat de la nostra existència.
Malauradament, sovint ens costa situar-nos, i no n’hi ha prou amb reflexionar per retrobar el sentit de la nostra vida. I la infelicitat es converteix en un estat permanent del qual costa sortir. Potser n’hi hauria prou amb una simple paraula per trobar el camí, el significat de la nostra vida. O potser el nostre destí sigui allò que sempre somniem, allò que portem tant de temps imaginant.
Potser m’equivoqui… potser m’equivoqui esperant que algun dia aparegui algú i i l’estat d’infelicitat marxi tal i com va arribar fa ja tant de temps, que ni m’enrecordo.

No és senzill saber cap a on has de marxar /Pren la direcció del teu cor /Mai no és massa tard per tornar a començar /Per sortir a buscar el teu tresor.
(Camins, Sopa de Cabra) 

Agafar l’indispensable i marxar per poder dir que torno sovint. De vegades pensar ens porta a arrepentir-nos del que hem pensat tant. Potser valorar pros i contres, no és el millor. Potser valorar només el que diu el cor sense escoltar el cap sigui sovint el millor. I es que a base de cops s’aprén. L’aventura és la manera de donar-se cops, per tant, la manera d’aprendre. I la vida no deixa de ser un petit espai de temps que serveix per aprendre. L’aventura és l’única forma de poder viure el dia dia sense pensar, simplement aprenent.

Jo que sóc amant del pensar, m’adono sovint que pensar és només una barrera cap a l’aventura. Potser són les nombroses hores que la rutina em fa passar al tren amunt i avall, potser són les estones sense fer res. Per això potser només marxar serviria per no tenir tantes hores per pensar al tren, potser només marxar serviria per fer que les estones avorrides es convertissin en estones de petites converses de convivència.

I potser només marxar seria la manera d’oblidar aquelles petites i no tan petites coses que em fan viure lligat a uns records, a uns somnis, que són simplement somnis impossibles.

Quan dic marxar vull dir marxar un temps, per anar tornant sovint, perquè aqui tinc coses que em lliguen, somnis i objectius per complir. Sé que el meu lloc és aquí, i per això vull viure, ara que puc noves experiències fora d’aqui, no gaire lluny, poder tornar sovint, però no ser-hi dia si, dia també.

I encara que he tingut la clau /mai no he sortit de la gabia /deu ser que no sóc presoner /i estic prou bé.
(Dins un núvol, Sopa de Cabra)

Si arribeu en la vida /més lluny d’on pugui arribar/moriré molt gelós/del que m’hagiu avançat/que no em sabré resignar/a no ser el millor vianant/l’atleta més fornit/i el més frondós amant.

Mirar enrere, i adonar-se de tot allò que has arribat a fer, de tot allò que podies haver fet i que per circumstàncies de la vida, no has arribat a fer. Aquest és un moment de reflexió que sovint se’ns pot plantejar. Però val la pena realment mirar enrera?? Jo crec que no, que el què hem fet ja està fet i que aquelles coses fetes són les que ens han portat on estem, i que és en el present on hem de prendre les decisions per encarar el futur convençuts del que hem fet i estem fent, per demà poder dir: “Vaig fer allò per poder estar ara i aquí així”, sense remordiments, sense enyorança, i sobretot sense penediment, perque allò que hem fet millor o pitjor, ja està fet i no ho podrem canviar per molt que intentem donar voltes i voltes als records del passat.

Realment no val la pena mirar enrere per pensar en tot allò que no vam fer per fer altres coses, basicament perquè en el seu moment ho haviem fet perquè pensavem que era el millor. Encara que amb el temps haurem vist que potser no ho era, però… ho vam fer i no ho podem canviar.

L’única cosa que realment val la pena és pensar en el present per actuar d’acord amb allò que hem après després dels errors del passat per poder afrontar el futur pensant que potser ens equivocarem, però no tant com en temps passats.

I es que volguem o no, estem condemnats a l’error.

I així tossuts anem sempre endavant /per por de morir-nos d’enyor i amistat/veient com se’n va l’amic…
Vivim com si no fos morint/que anem menant aquest camí/a un horitzó d’absències infinit.
(Lluís Llach, Ens veiem a Folegandros)

Arribaré fins el mar /i en la distància les ombres de passat /es fondran on la terra trenca l’horitzó /i el vent del matí m’arrossegarà /se m’endurà /em portarà. 
 (Si un dia he de tornar, SAU)

De vegades disposar de temps per pensar no és tan bo com sembla per aclarir les idees i pensar en el futur més immediat d’un mateix.

De vegades aquella imatge d’un individu escrivint amb una cigarreta consumint-se en un cendrer damunt la taula i amb un got de whisky amb gel ben a prop no és tan beneficiosa per a la ment com podria semblar.

 Ho dic perque ara mateix estic intentant emular aquesta imatge. Em trobo aquí a la terrassa davant de l’ordinador escrivint, observant com es consumeixen les cigarretes, disfrutant de les formes que fa el fum mentre s’esvaeix i amb un gin amb llimona, doncs el whisky no m’agrada, però entenc que l’efecte ha de ser el mateix: donar vida als pensaments més amagats.

Als pensaments amagats m’agrada comparar-los amb el mar. Exactament amb una imatge, que per mi és especialment agradable: les onades trencant amb les roques. Doncs amb els pensaments que corren dins del meu cap, passa el mateix. Aquells que no van enlloc, o aquells que per diferents circumstàncies costen d’oblidar fan igual que les onades: xoquen. En aquest cas contra els ossos del meu cap, i no van més enllà, com l’aigua del mar que no anirà més enllà de la roca, però que possiblement viatjarà allà on el corrent la porti, com aquells pensaments que en canviar les circumstàncies, potser canviarán de sentit; com l’aigua del mar que amb el temps acabarà evaporant-se, possiblement com alguns records, que amb el temps desapareixerán; com l’aigua del mar que acabarà contaminada per culpa dels excessos de la nostra espècie, igual que aquells pensaments que per culpa de l’entorn acaben sent manipulats de mala manera.

 En definitiva, intentava,en aquests moments d’impagable soledat, a la vegada que tranquiliat desitjada, reflexionar sobre aquelles petites coses que malauradament no acaben de rutllar com voldria; intentava posar ordre dins el meu cap, i per què no, desfer-me d’aquells records que malauradament encara hi són presents, xocant contra els ossos del meu cap, com les onades xoquen amb les roques. La diferència és que les onades que xoquen a les roques desapareixen per sempre, i en canvi els records i pensaments que ara mateix volten dins del meu cap xoquen i xoquen, però no desapareixen.

I el sol volta l’espai, roda la lluna i gira el meu cap/Els dies volten i el mar /Gira el cel que et veu passar avui.
I el temps volta constant, roda la vida i gira el meu cap/El vent t’envolta i l’engany/I el desig i les estrelles.
(Lletania, Sopa de Cabra)

El temps/és el xiclet que porto a la boca/s’estira i s’arronsa/segons quan i qui el mastega/si hi penso/el sento desaparèixer/se’m desfà a la boca/es fa immastegable/perd la seva consistència/la seva essència/la seva raò de ser/que és ser mastegat/si no hi penso/el sento molt diferent/el sento amb mi/però lluny de mi/i de vegades/ni tan sols el el sento.
El temps/l’escups perque hi ha/alguna cosa/que et fa nosa a la boca/immastegable/i prou.
Gerard Quintana, El Temps ( 2004 )

El temps està present als meus pensaments durant els últims dies. La calor, que fa que el temps passi lentament, tant, que desitjaria poder prèmer un botó i fer-lo còrrer fins quan la calor deixi de ser-hi present d’aquesta manera esgotadora, que m’aixafa i em deixa sense ganes de fer absolutament res més que estar assegut sentint l’aire del ventilador al costat i, sobretot beure aigua, molta aigua.

I m’agradaria ara que començés a ploure. Un bon xàfec, d’aquells amb vent, d’aquells que refresquen per poder dormir tapat després d’unes quantes nits dormint gairebé despullat i sense llençols. Ara mirant per la finestra veig algun llamp i sento tronar. Si! Potser aquesta nit podré dormir com a mi m’agrada: ben tapat.

Dormir amb sensació deno estar enganxat al llit, poder sentir que el temps passa ràpid, que em llevo i que el temps ha refrescat, poder sortir al carrer sense suar per anar a buscar el pà a la cantonada…

Tiempo para entender,para jugar,para querer/tiempo para aprender, para pensar, para saber./
Un beso dura lo que dura un beso/un sueño dura lo que dura un sueño/el tiempo dura lo que dura el tiempo/ curioso elemento el tiempo.
Jarabe de Palo, Tiempo (2001 )